La supervisió educativa: del malestar a la paraula

Resum

L’escola viu des de sempre una tensió estructural entre l’universal (lleis i normes) i el singular (cada alumne, docent i família). En aquest marc, la supervisió externa es proposa com un dispositiu que obre espais de reflexió per abordar el malestar institucional. L’article diferencia la supervisió entesa com a pràctica d’ escolta i acompanyament, enfront del control normatiu. Es planteja la necessitat de concebre l’escola com una comunitat viva, els efectes de la qual assoleixen tots els seus membres, de forma conscient i inconscient. El símptoma institucional es manifesta en repeticions, conflictes, excés de burocràcia o paràlisi, i requereix ser interpretat i treballat, abans que reprimit o ocultat. La supervisió no aporta receptes, sinó preguntes i orientacions que permeten construir saber des de dins de la institució. Des d’un lloc de “no saber”, el supervisor acompanya processos sense imposar solucions, afavorint l’elaboració individual (directors o orientadors) i/o col·lectiva (equips directius). En definitiva, la supervisió educativa es planteja com una eina ètica i transformadora que dignifica la tasca docent i enforteix l’ escola com a comunitat d’aprenentatge.