Obstacles a la inclusió: qüestionant concepcions i pràctiques sobre l'avaluació psicopedagògica

Resum

El principal sentit d'aquest article és obrir un debat improrrogable entre els orientadors i orientadores en exercici (igual que entre tècnics de l'administració, acadèmics i investigadors en aquest àmbit), sobre les avaluacions psicopedagògiques i per extensió, sobre la tasca de l'orientació en les institucions escolars, en particular en el cas de l'alumnat considerat amb necessitats educatives especials i a la llum del dret que els assisteix a una educació inclusiva. Durant els últims anys, aquestes tasques estan tendint a vincular-se més a la justificació d'opcions excloents (com forçar el canvi en modalitats d'escolarització), pròximes al criticat model mèdic de la discapacitat (Barton, 1998), que a la planificació de propostes inclusives per a tot l'alumnat, contradient la legislació educativa nacional i internacional (Convenció dels drets de les persones amb discapacitat, UN, 2006). Per això, treure el debat del terreny de la burocràcia i tornar-lo al de l'ètica pot servir per replantejar la lògica educativa que ha de prevaler en l'orientació. Perquè no podem descarregar la lluita per l'equitat a les escoles sobre les espatlles de l'alumnat més vulnerable i les seves famílies! Per a aquesta comesa i complementàriament a l'objectiu de denúncia de l'actual estancament i debilitat del procés cap a sistemes, cultures i pràctiques més inclusives, apuntem algunes crítiques i esbossem un seguit de propostes alternatives per a l'avaluació psicopedagògica (Calderón y Habegger 2012), que podrien contribuir a corregir la deriva actual i enfortir els processos de resistència enfront de les forces excloents del sistema educatiu.