Criatures a casa durant la pandèmia. Relats de les famílies

PROTAGONISTES

Resum

PRESENTACIÓ

A les converses al carrer o als mitjans de comunicació s’esmenta sovint el teletreball o la digitalització com transformacions que ha activat la pandèmia. També s’aventuren hipòtesis sobre possibles canvis en els hàbits relacionals i en la comunicació, que estan produint-se, o que esdevindran encara més en el futur. Potser no es parla tant, però, d’alguns moviments més concrets que s’estan donant a l’interior de les famílies i en la relació família escola. Caldrà posar-hi atenció, i aturar-se a analitzar tot allò que ha anat canviant, i també allò que, en aquests temps turbulents, i alhora desconcertants, s’ha trobat a faltar més que mai. Tindrem temps en el futur per anar-ho estudiant i per debatre-ho. Avui, però, estem en condicions de recollir alguns senyals, alguns testimonis, del que acaba de passar i del que està passant al sí de les famílies, a propòsit de la seva vivència al llarg de la pandèmia i, en particular, al llarg del període més sever de confinament domiciliari.

Per això, en el recull de testimonis i experiències que s’apleguen en aquest número de la revista, hem volgut reservar un espai també per donar veu a les famílies. Hem volgut conèixer allò que pares i mares ens poden explicar del que van haver de fer, dels neguits que van passar, de les decisions que van prendre, o de la soledat o la sensació de fragilitat que van sentir en alguns moments. I també, dels recursos que van trobar, o de les solucions que van anar inventant.

La resposta ha estat reveladora, ja que, malgrat les limitacions de la petita mostra recollida, els relats ens ofereixen algunes dades il·lustratives, per exemple, de la dificultat per afrontar el desconcert i les incerteses mentre una, dues o més criatures corren tothora per casa; dels invents que han calgut per acomodar la logística familiar; de la immensa fragilitat de la conciliació de la vida familiar i la laboral; del temps que des dels estaments públics es va tardar en parlar de criatures i de les seves necessitats, mentre, en canvi, havien estat les primeres en veure escapçat un habitat essencial de relació i desenvolupament com és la escola. O, ens parlen també, de la importància que han descobert que té comptar o no amb mecanismes de col·laboració, més o menys establerts entre escola i famílies, a l’hora de donar resposta a una situació on el desconcert s’ha viscut, de vegades, des de la distància i la sensació de desemparament.

Volem agrair molt sincerament la col·laboració de les famílies i l’esforç realitzat per resumir les seves vivències en els relats que ens han fet arribar. Som conscients que no recollim, ni de bon tros, la diversitat de casuístiques existents. En particular, som conscients que, més enllà de la coneguda bretxa digital, els diferents entorns d’habitatge i la situació sociocultural d’unes o altres famílies, determina una altra bretxa (tant o més important que la coneguda bretxa digital), relativa als acompanyaments i suports que poden tenir, o no, les criatures. Sobretot, quan l’escola està tancada o quan, de sobte, queda lluny. Moltes de les reflexions que ens ofereixen els testimonis recollits, il·lustren, però, sentiments i formes d’afrontar diferents reptes, que ajuden a entendre situacions molt diverses. Haver pogut comptar amb testimonis de famílies amb criatures amb alguna condició de discapacitat enriqueix, encara més, aquest ventall de situacions.

Us convidem doncs a llegir aquests testimonis, segurs que seran una bona contribució al debat obert sobre els canvis relacionals que la pandèmia està generant, així com també a propòsit de la vocació col·laborativa entre escola i famílies, per a l’educació dels infants i adolescents.

Ramon Almirall Ferran  (Consell de Redacció)