Malestar social, malestar educatiu i patologies diverses

Resum

La hiperactivitat és una manera de ser en la contemporaneïtat que presenta múltiples expressions. En aquest article proposem situar la creixent presència del TDAH en el context de canvi d’època que travessem. En un escenari de creixent individualització, on els espais i esferes de socialització són més fràgils i discontinus, les polítiques tradicionals tenen més dificultat de ser efectives, ja que la seva especialització i segmentació (en polítiques sectorials com salut, educació, habitatge, treball, serveis socials...) anteriorment quedava compensada per la capacitat d'articulació que oferia el treball, l'entorn social o la família. Avui, aquests espais de socialització i integració tenen més pressions i discontinuitats que abans i no poden exercir les seves funcions de la mateixa manera. Els espais educatius acumulen també pressions i demandes. Es parla de que cal construir un procés educatiu que ajudi a saber orientar-se en terrenys incerts. Però el sistema educatiu pateix de rigideses i constrenyiments molt significatius per encarar els nous reptes. En aquest context, el TDAH apareix com a resposta simple a disrupcions complexes. Cal evitar la temptació de diagnosticar i medicalitzar la diferència, sense ser tan ingenus per no reconèixer que hi ha conductes i disrupcions que mereixen ser tractades de manera específica. Calen lògiques de treball en xarxa, des de la capacitat d'incorporar horitzontalitat i complementarietat en les aportacions de diversos especialistes, de familiars, d'educadors, i dels mateixos interessats, per evitar la simplificació i la medicalització de fenòmens complexes i que no acostumen a obeir a un únic nexe de causalitat.